VALENCIÀ DE ELIG VALENCIANO DE ELCHE
Apuntes Historicos
 
- Orige de la Llengua Valenciana.  
- Referències Antigües al Valencià.
- Històriâ d'Elig a traves del seu Nòm (I).
- Històriâ d'Elig a traves del seu Nòm (II).
- Cròniques Històriques d'Elig.

"Orige de la Llengua Valenciana"

- INTRODUCCIO.
- 1ª Part. Es mosarabs y la continuitat d'es seues llengües romances.
- 2ª Part. La tornà d'es exiliats mosarabs valencians y la seua llengua romanç valenciana.
- 3ª Part. Llengua Balear: caracter "oriental" y "parlar salat".
- 4ª Part. Llengua Valenciana, orige y evolució diferent y separà de la Catalana.

- INTRODUCCIO.
 
 Desde antíu, per part d'es institucions politiques y culturals catalanes, s'ha tengut interes en considerar a la llengua Valenciana com a un dialècte del Català, hasta aplegar a dir huí en dìa que el Valencià es Català y que el seu nòm verdader es "llengua Catalana" y no "llengua Valenciana". (Punchar aqui p'a conextre més sobre el posicionament catalanista de la A.V.L. en lo que fa al nóm y la naturalea de l'idioma Valencià).
 
 Es evident que certs interesos catalanistes puraments politics (y econòmics), concretats en presions al govèrn central espanyòl, junt a fòrtes y continuàes campanyes propagandistiques, intenten introduir en la ment de tots es valencians y espanyòls la falsa idea de que l'idioma Valencià es el matex que el Català. La finalitat ultima de tot axó sería l'unificar llingüisticament as valencians com a catalans, p'a, en un futur, poér reclamar es territòris de la Comunitat Valenciana com a part d'us fantasmagòrics "països catalans"  (entitat politica, social y cultural ficticia, inventà recentment "damunt del paper" p'es ideòlecs catalanistes y que mai ha existit en la realitat històric-politica o socio-cultural del pòble Valencià).
 
 Lo anteriorment comentat pren el seu corrècte sentit al conextre que el nacionalisme imperialista català té com a base del seu còs ideològic nacionalista la fascistoide consigna: "UNA llengua (catalana), UNA nació (catalana)". Per axó, traten d'amagar y presentar com una còsâ sense sentit el que la llengua Valenciana siga el resultat d'una evolució pròpiâ del llatí vulgar, introduit en la peninsula p'es romans y del que, es ben conegut, evolucionaren y naxqueren es diferents llengües "romances" de la peninsula Ibèrica (gallec, castellà, aragones, etc...).
 
 
- 1ª Part. Es mosarabs y la continuitat d'es seues llengües romances.
 
 Està demostrat que durant l'ocupació islamica de la peninsula Ibèrica, inicià en el sigle VIII d.C., van queàr molts poblaors hispanorromans en es territòris governats p'es arabs. Astó va ser axina fonamentalment per un parell de raons. No existien us mijos de transpòrt eficaços p'a atressàr a fugir, per lo que la movilitat de la població era molt reduía. Y també perque, de manera generalisà, no se massacrava a la població civil conquistà, sino que s'es dexava continuar vivint en es seues costums sempre que aceptaren el seu sometiment com a serfs, no donaren quefer y compliren en es impòstos y servicis destinats a mantindre la nòvâ classe dirigent (es musulmans). En atres paraules: es vençuts eren la ma d'òbrâ explotà que generava la riquea que disfrutava l'invasor islamic.
 
 Es "mosarabs" o poblaors autòctons hispanorromans somesos p'es arabs parlaven en llati vulgar. Este llati vulgar conforme passava el temps anava perdent uniformitat (si es que en algun temps la va tindre), evolucionant y diferenciantse d'us puestos de la peninsula a atres.
 La llengua mosarab parlà en una gran part d'es territòris de l'actual Comunitat Valenciana ya participava d'us senyes que son pròpies de l'actual Valencià, tal y com ha aplegat a demostrar Lleopold Peñarroja en el seu llibre "El Mozárabe de Valencia".
 Com molt be apunta este autor, el problema del "mosarabisme", a l'hòrâ d'explicar el naximent de la llengua Valenciana a partir d'ell, es que s'identifica al "mosarab" unicament com al "hispanorromà cristià que vivía en térres musulmanes", sense plantejàsse que "mosarab" en el sentit més ample de la paraula sería "el hispanorromà, de religió cristiana o convertit a l'islam, que vivía en territòri musulmà y que continuava parlant la seua llengua romanç".
 
 Axina, encara que un cert numero d'hispanorromans hagueren segut islamisats (per la fòrçâ o no) y hagueren dexat la religió cristiana, axó no significaría necessariament que hagueren perdut la seua llengua derivà del llati vulgar y parlaren exclussivament en arab.
 Nomes tenim que donàmos conte lo dificil que resulta huí en día, a pesar d'es mijos tècnics que tenim, arrancar d'un grup social y humà el seu idioma y sustituílo per un atre foraster. Per tant, molt més complicat sería en aquell temps fer que es mosarabs dexaren de parlar en romanç, més encara si tenim en conte que musulmans y mosarabs no vivien mesclats, sino en poblacions o ravals separats us d'atres, y en estrictes normes socials que prohibien y castigaven es relacions entre es dos grups (tal y com va continuar passant més tart quan es cristians reconquistaren es tèrres musulmanes hispaniques).
 
 
 En el moment de la reconquista del musulmà Reine de Valencia per part del rei aragones Jaume I "el Conquistaor" y es seues tròpes cristianes, sería menester preguntàmos quina cantitat de "mosarabs" havíen en tèrres valencianes. Evidentment no estem parlant nomes de "mosarabs cristians", sino de tots aquells hispanorromans que continuaven parlant romanç, encara que estigueren reconvertits a la religió islamica (entre atres còses p'a evitar es represalies d'es fundamentalistes islamics).
 Ademes, de la matexa manera que van existir es "criptojoíos" y "criptoislamics", (joíos o moros "convertits" al cristianisme de cara as demes, pero que amagats, manteníen la seua original religió hebrea o islamica), també existiren es "criptocristians"; mosarabs que haurien adoptat, aparentment, la religió islamica, mentres que en secrèt continuaven practicant la seua religió cristiana y parlant la seua llengua romanç. Es lògic pensar que tots exos "criptocristians" "reconquistats", tornaríen per mig d'una nòvâ "conversió" a la seua original religió cristiana, omplint el numero de persones de parla mosarab entre es cristians d'es tèrres valencianes.
 
 
- 2ª Part. La tornà d'es exiliats mosarabs valencians y la seua llengua romanç valenciana.
 
 Tots es indicis apuntens a que molts d'es que vingueren en es tròpes de Jaume I y es seus prohòmens, fòren "mosarabs" valencians que havíen fugit temps arrere a territòris mès al nòrt peninsular y que ara, reclutats com a soldats, tornaven as seus llòcs d'orige, reintroduint la matexa llengua romanç que ells o es seus antepassats parlaven quan vivien alli, y per tant, sumantla a la d'es "mosarabs de llengua" (cristians o no) que havien queàt en exos territòris.
 Axó aclariría per qué el Valencià presenta actualment fòrtes caracteristiques diferenciaores davant del "Català oriental" parlat en la "Catalunya Vella". Algo que segons es teoríes catalanistes no deuría de ser axina, ya que estes teoríes afirmen que van ser catalans de parla "oriental" es que majoritariament repoblaren l'antíu Reine de Valéncia durant la "reconquista".
 L'explicació a esta contradicció sería que junt a aragonesos, navarros y atres nacionalitats que poblaren el Reine de Valéncia, no eren realment catalans orientals es que conformaven la majoría d'es tròpes que vingueren en Jaume I, sino que éstes estaríen formàes per una gran cantitat de mosarabs valencians que temps arrere, havíen fugit al nòrt y noroest peninsular buscant refugi en tèrres cristianes y que bax la presió demografica, la falta de llaços familiars y mijos p'a la subsistencia en aquelles tèrres nortenyes, tornaven ara com a repoblaors cristians (sense l'etiqueta de mosarabs), parlant el seu romanç valencià original, diferent del "Català oriental".
 
 Es catalanistes, tratant de donàli una explicació as marcàes diferencies existents entre l'idioma Valencià y el "Català oriental" quan segons es (infundàes) teoríes catalanistes deuría ser tot lo contrari, argumenten que el "Català oriental", en aquell temps, encara no havía desarrollat es caracteristiques diferenciaores en el Valencià. Per lo que imaginen que es repoblaors catalans en epoca de "reconquista" parlaríen una llengua Catalana en caracteristiques similars as de l'idioma Valencià actual.
 No obstant existixen una serie d'evidències que apunten a que axó no era axina, y que l'idioma Valencià y el "Català oriental" ya estaven clarament diferenciats en temps de la "reconquista".
 En concret l'assunt se clarifica a l'estudiar el cas de la llengua Balear, que té certes caracteristiques similars as del "Català oriental", al matex temps que presenta la caracteristica particular del "parlat salat" de manera generalisà en totes es isles de l'històric Reine de Mallòrcâ.
 
 
- 3ª Part. Llengua Balear: caracter "oriental" y "parlar salat".
 
 La "reconquista" del musulmà Reine d'es Mayorques per part de la Corona d'Aragó se va fer casi al matex temps que la feta per esta matexa corona al Reine de Valéncia (sigle XIII). Es un fet relativament ben documentat que la majoría de soldats cristians que participaren en la conquista d'es Balears fòren catalans orientals o occitans, circumstancia que en ningun cas vòl dir, tal y com hu acredita la documentació històrica, que el Reine d'es Mayorques dexara de tindre la seua població autòctona anterior a la conquista.
 
 Si be hui en día en Catalunya la senya del "parlar salat" està reduía a certes parts de la provincia de Girònâ, es un fet que esta caracteristica estava un pòc més escampà per tota la "Catalunya Vella" (y Rosselló frances) durant la Baxa Edat Mija, tal y com hu confirmen es numerosos topònims "salats" que esguiten la geografía catalana, aplegant inclus a l'orient lleidatà y al nòrt tarraconenc.
 Axina, se podría considerar que la senya del "parlar salat", hui en día desaparegúa casi per complet de Catalunya, y que se tròbâ viva en tòtes y ca una d'es isles Balears, es el resultat de l'introducció de dita caracteristica en epoca de "reconquista" o, inclus, anterior a ésta; més que d'una aparició espontanea posterior, producte d'una evolució separà y estranyament similar de la llengua Balear en estes tres isles o territoris, tan distants y aislats entre si.
 
 ¿ Y es caracteristiques "orientals" que actualment té la llengua Balear en ca una d'es isles ?
 ¿ Van ser éstes introduíes en temps de "reconquista" ?
 
 Si fem cas as suposicions d'es catalanistes que diuen que en epoca de "reconquista" el "Català oriental" encara no havía desarrollat es seues diferències en l'idioma Valencià, deuríem supondre igualment que, en aquells temps, la llengua Balear tindría una gran similitut en la d'es valencians (sense senyes "orientals"), junt al ya mencionat "parlar salat". O siga, semblaría ser un "Valencià salat".
 
 No obstant, en l'actualitat, la llengua Balear es de marcat caracter "oriental", caracteristica que com ya s'ha dit, no tenía la llengua Valenciana ni en es seus inicis.
 Parex molt pòc lògic que exe supòst "Valencià salat" (sense caracteristiques "orientals") d'es Balears evolucionara separadament en es tres isles hasta aplegar a una solució "oriental" similar. Coincidir tres territoris aislats, en la mar p'en mig y en distancies més que considerables entre ells, no es una possibilitat molt realista.
 Per atra part, si s'argumentara que el "Català oriental" va ser introduit en es Balears quan éste ya presentava es seues caracteristiques actuals, o siga, en posterioritat a la "reconquista" (algu deuría explicar "còm" y "quàn"), deuríem considerar que davant d'una sustitució d'exe calibre també haguera desaparegut, ademes d'es caracteristiques "avalencianàes" (no "orientals") de la llengua Balear, el matex "parlar salat", ya que p'a l'epoca en que la sustitució s'haguera realisat, el "parlar salat" en Catalunya estaría ya en desus y no s'haguera pogut "exportar".
 Per tant, lo més creible es considerar que es senyes de "Català oriental" van ser introduíes en la llengua Balear en epoca de "reconquista", lo matex que el "parlar salat" y que per tant, en aquella epoca, sigle XIII, el "Català oriental" parlat en Catalunya ya mostrava es seues caracteristiques peculiars y diferenciaores davant de l'idioma Valencià.
 
 
 Si, tal y com es catalanistes vòlen fer creure, el Reine de Valéncia va ser repoblat majoritariament per catalans d'es condats catalans (huí en dia "Catalunya Vella"), a on se parlava "Català oriental" y tenint en conte que en aquella epoca el "Català oriental" ya mostrava es caracteristiques pròpies que el caracterisen y diferencien davant de l'idioma Valencià, lo lògic haguera segut que es valencians parlaren huí en día una llengua Valenciana de marcat caracter "oriental" y inclus que, per lo menos, conservaren testimònis escrits d'un medieval "parlar salat" en alguna d'es comarques valencianes (1). Com astó no es axina, y la llengua Valenciana no ha tengut, ni en es seus origens, el caracter "oriental" del Català, es més que evident que ni de la llengua Catalana, ni d'aquella gent que la parlava, va poér ixir l'idioma Valencià, ni repoblàsse majoritariament es tèrres valencianes.
 
(1) Existixen actualment dos pòbles al nòrt de la provincia d'Alacant (Tarbena y Vall de Gallinera), en caracteristiques de "parlar salat" en el parlar de la seua gent. No obstant, l'assunt s'aclarix al conextre que estos pòbles, una vòltâ van ser expulsats en el sigle XVII es moriscos que es habitaven, van ser repoblats per mallorquins y que per tant l'orige del seu parlar no te res que vòre en la "reconquista" Valenciana del sigle XIII.
 
 
- 4ª Part. Llengua Valenciana, orige y evolució diferent y separà de la Catalana.
 
 La llengua Valenciana es el resultat de la fusió de la llengua romanç "mosarab-valenciana" autòctona, (parlà en tèrres valencianes per una població hispanorromana somesa, que poía ser de religió cristiana o islamica), en es diferents llengües romances que dugueren es repoblaors cristians en epoca de "reconquista" y entre es que destacaría exa matexa llengua romanç "mosarab-valenciana".
 Axó sería possible degut a que gran part d'es repoblaors seríen antíus mosarabs valencians o descendents d'èstos (ara identificats unicament com a cristians), que havent fugit en anterioritat d'es seues tèrres valencianes, tornaven nòvâment a elles buscant us millors condicions de vida, algo que no hauríen pogut trobar en es demograficament saturats territòris del nòrt peninsular, a on seríen considerats gent estranya y forastera, sense patrimòni pròpit, ni faena digna p'a guanyàsse el quemenjar.
 Este predomini llingüistic hispanorromà "valencià" es el que propicià el desarroll d'una llengua Valenciana en caracteristiques pròpies y ben diferenciàes as de la llengua Catalana (de marcà arraïl occitano-provençal).
 
 Llengua Valenciana que ya sent diferent y distinta de la Catalana des d'es seus inicis, continuaría evolucionant independentment a lo llarc d'es sigles, diferenciantse encara més d'aquella.
 
 No se pòt negar cert paregut de l'idioma Valencià en el Català, pero el Català no ha segut mai la llengua del Reine de Valéncia. Ademes, a l'hora d'explicar es pareguts entre l'idioma Valencià y el Català, s'ha de tindre ben present que el Reine de Valéncia va ser el primer reine de la peninsula en desarrollar y tindre (en es sigles XIV-XV), un "Sigle d'Or" lliterari (en idioma Valencià y anterior al Castellà). El esplendor, prestigi y influència de la lliteratura Valenciana d'estos sigles sobre es atres llengües peninsulars va ser pròu gran, y més encara sobre la llengua Catalana, que adoptà y va fer seues formes del Valencià, algo que propicià que el Català fòrâ ca vòltâ més semblant a la llengua Valenciana.
 
 
 La llengua Valenciana o "Valencià", ha aplegat a l'actualitat, mantenint caracter y personalitat pròpia, com a vehicul d'expresió natural del pòble valencià. Y ha de reclamar y obtindre per tot axó, el rango, la protecció, l'us y el nòm que com a idioma unic y independent se merex.
 
 


 

LA LLENGUA VALENCIANA SEGONS CESAR VIDAL
(Audio WMA 1.8 MB. Cadena COPE)


 
Lo que incorrectament se conex com "dialècte occidental del català" es el resultat de l'emigració de mosarabs valencians as tèrres de Lleida en temps de l'invasió musulmana y a la fòrtâ valencianisació que experimentaren es comarques lleidatanes des del sigle XIV al XVIII, per l'influència y prestigi politic-cultural del Reine de Valéncia y la seua llengua Valenciana en exa epoca, tal y com hu demòstrâ el magistral Ricardo García Moya en es seus escrits:

La expansión de la lengua valenciana en Cataluña

Cuando Cataluña valencianizó su idioma

El `Villancico de las Naciones´ y el valenciano

La lengua valenciana en el monasterio de Poblet
La Lengua Valenciana en el País catalán
El poeta García y el chuço de Fuster

 


2004 © Valencià d'Elig


 

Història d'Elig a traves del seu Nòm (I) Referències Antigües al Valencià http://perso.wanadoo.es/valenciadelig/index.htm Història d'Elig a traves del seu Nòm (II) Cròniques Històriques d'Elig